En resposta a l’escrit I ara, què fem?, publicat per Eva el 03/03/2020, hem substituit el vocabulari referit a “agressions masclistes” per “agressions patronals”, amb l’objectiu d’evidenciar certes absurditats.
L’esclat de denúncies sobre agressions patronals de diferents nivells que hem pogut veure els darrers dies a les xarxes socials, ens haurien de portar a fer una reflexió seriosa sobre com afrontem i responem al fet indiscutible que en les nostres comunitats hi ha explotació capitalista.
L’explotació en els nostres barris es cristal·litza de moltes maneres, des del petit establiment i el botiguer, als que contracten dones treballadores de la llar i cangurs, però també en la forma en com ens relacionem com a veïnes de la comunitat.
Moltes de les treballadores que hem treballat o treballem en aquestes botigues/cases, tenim llaços de veïnat i amistat amb la mestressa o el cap però tenyides d’explotació. I és obvi perquè els que ens han contractat, com nosaltres, tenim una motxilla i un bagatge d’aprenentatges dels quals no ens podem desfer amb facilitat i que ens porten a tenir relacions desiguals, relacions capitalistes.
Amb això no descobreixo res de nou, ni assenyalo res que no passi fora de les nostres comunitats. Ja que dins el nostre veïnat es donen les mateixes dinàmiques que es donen en qualsevol altre veïnat o barri sigui en botigues o llars, independentment del seu color.
La qual cosa, evidentment, no ho fa menys greu. Al contrari. Les persones emprenedores/empleadores tenen la obligació moral de transformar les seves actituds i renunciar als seus privilegis, perquè una persona que participa de la comunitat no pot caure en l’autocomplaença de considerar que els valors que impregnen la societat són immutables i que per tant no té responsabilitat personal i política en les seves accions.
Aquestes accions, quan considerem que són agressions capitalistes, no tenen mai la mateixa magnitud ni gravetat sobre la treballadora que les pateix, tant des del punt de vista de la percepció i l’impacte que té sobre la treballadora, com de les eines que aquesta disposi per fer-hi front. Eines emocionals, laborals, materials o d’autodefensa, com tampoc tenen la mateixa magnitud ni impacte en funció de la posició que tingui l’empleador en la comunitat i el poder que ostenti, com pel que fa a l’acció en si.
Considerant aquesta diagnosi de la situació, les comunitats revolucionàries haurien de respondre a les agressions patronals que es donen en el seu si d’una manera que, en primer lloc, sigui efectiva i que alhora ofereixi solucions reals, concretes, ponderades i reparadores.
Els protocols interns s’han demostrat clarament ineficients en tant que malgrat comptar amb ells, moltes treballadores no es senten interpel·lades ni protegides per aquests protocols i les comissions que hi ha darrera.
Cal veure, doncs, el motiu pel qual no són efectius i valorar si la burocratització dels processos d’abordatge de les agressions del capital dins les comunitats i la seva dilatació en el temps poden ser causa, precisament, d’aquesta inefectivitat.
També cal repensar si els protocols dels quals les comunitats ens hem dotat tenen una finalitat adequada o són una eina per tirar endavant processos de justícia paral·lela sense un sistema sòlid darrera que doni garanties tant a la treballadora com a l’explotador, no revictimitzi i doni una resposta coherent i ponderada que sigui veritablement reparadora, o si pel contrari acaben essent una centrifugadora de veïns.
Un dels elements que podríem considerar que generen més problemes que solucions en relació a aquests protocols, és el fet que sovint sigui per deixadesa o per falta d’efectius i seguiment, hi ha processos que queden oberts, o mal tancats o desatesos i que per tant ni la treballadora rep una reparació conseqüent del dany rebut ni el patró compta amb cap mena de garantia pel que fa a la sanció que se li hagi imposat, si és que a més, aquesta és coherent tant per la gravetat dels fets com pel rescabalament dels danys.
Per tant doncs, un dels primers passos per buscar solucions concretes al capitalisme en les nostres comunitats és tenir clar el límit de l’abordatge de les agressions patronals que es poden fer dins dels llocs de treball i la comunitat ja que cap sindicat o comunitat pot actuar com a una justícia paral·lela si no que han de tenir la capacitat d’atendre aquelles agressions capitalistes que no siguin delictives i treballar-les i dotar-se d’eines per a acompanyar la víctima en cas el cas de les agressions laborals que siguin delictives com pot ser el suport i acompanyament jurídic i emocional i material de les treballadores de la comunitat que hagin patit violència patronal delictiva.
Un segon pas és reflexionar sobre què volem aconseguir davant una denúncia d’agressió patronal. Quan es tracta d’una denuncia concreta que assenyala comportaments i actituts que un explotador hagi tingut amb una o més treballadores, cal que pensem per a què ho fem i si volem una reparació de les condicions laborals o simplement estem posant de manifest el nostre legítim enfadament.
En cas de buscar una reparació de les condicions laborals cal tenir clar que la sanció no pot venir imposada per la treballadora i el seu sindicat, sino que ha de tenir uns criteris que lluny de les arbitrarietats, proporcionin a la treballadora una reparació i al patró una obligació del seu compliment però també que permeti que aquest explotador canviï les seves actituds.
En cap cas podem basar les sancions en la venjança o el piquet públic perquè justament com a revolucionàries abominem del sistema penitenciari punitiu que no rehabilita i, per tant, caure en aquest parany seria fer-nos trampes amb una qüestió molt sensible i perillosa.
Per tant, doncs, davant de les agressions patronals delictives com pot ser l’assetjament sexual laboral, la resposta de la comunitat i el sindicat no pot ser la d’arbitrar la situació perquè com a conseqüència d’això ni l’explotador compleix una sanció proporcional al dany causat ni la treballadora pot rebre una reparació sigui perquè el sindicat o la comunitat no tenen ni recursos ni poder, ni (per sort) legitimitat per imposar certes sancions com podrien ser les econòmiques, si no que la seva funció ha de ser acompanyar i donar suport jurídic, material i emocional a la treballadora i per tant el seu rol no pot trascendir el terrorisme patronal no delictiu.
Les víctimes d’explotació capitalista no delictiva també hem de tenir clar que, evidentment tenim tot el dret a exigir un procés de reparació del dany a les nostres condicions causat per un explotador, però també és necessari que existeixin mecanismes per ponderar aquesta reparació perquè una treballadora a la que han rebaixat el sou, baixat de categoria laboral o generat situacions d’estrès emocional (i compte que no estic parlant de situacions de maltractament psicològic) sentirà dolor i ràbia perquè li han fet mal i la seva opinió no podrà ser ponderada.
I no, evidentment que no és ètic que en el nostre veïnat hi hagi botiguers i petits empresaris que vagin deixant cadàvers de precarietat, però no volem ni podem esperar sancions que puguin tenir com a conseqüència la victimització de l’explotador en tant que esdevé una persona a qui se li ha aplicat una sanció sense garanties en el procés i sense un objectiu clar, definit i finit en el temps.
És important centrar-nos en aquest punt, el de no victimitzar el patró, i encara que a priori ens pugui semblar poc popular, les explotades també hem de fer una reflexió sobre la nostra responsabilitat a l’hora de fer públiques situacions de precarietat laboral que hem viscut ja que en primer lloc estem exposant públicament la nostra intimitat laboral encara que sigui de manera anònima, sense saber si tindrem una xarxa de suport suficientment tupida per sostenir-nos quan el desgast emocional que suposa prendre una decisió així ens pugui fer mal i potser hi ha altres mecanismes que ens poden ajudar a fer una millor lluita de classes, sobretot per a nosaltres mateixes.
I en segon lloc, també hem de reflexionar sobre la nostra responsabilitat a l’hora de posar en el punt de mira a un emprenedor que si bé pot haver tingut comportaments reprovables perquè són classistes i d’explotació, no ha comès cap delicte. I, a més a més, les arbitrarietats en la lluita de classes porta a impedir un reconeixement dels fets per part de l’explotador i també a retornar a la normalitat del treball del seu negoci de barri havent transformat les seves actituds i formes de relacionar-se.
En aquest sentit cal que revisem quin és l’objectiu de les reivindicacions que volem que s’imposin en casos de violència patronal no delictiva si és que volem reivindicacions que tinguin com a objectiu el càstig o si volem que generin canvis en els explotadors.
Un fet que ens mereix també una reflexió és l’ús de les xarxes socials a l’hora de visualitzar l’explotació de les empreses, especialment front les campanyes anònimes i la credibilitat que vulguem donar, sobretot quan aquestes denuncies no són concretes en els feta, o bé posen de manifest situacions que, si bé des del dolor de la treballadora poden ser importants, no són fets que suposin un delicta ni tant sols una agressió laboral greu, però que assenyalen de manera molt clara una empresa/establiment, exposant-la sense que tingui dret a defensar-se.
Val la pena valorar també quina credibilitat volem donar a determinades denúncies anònimes (no es diu el nom de la treballadora) que poden aparèixer a les xarxes socials, amb l’argument – veraç- de la indefensió que genera una denuncia interposada per una treballadora, donar ales a determinades denuncies anònimes és una arma de doble fil, sobretot perquè acceptar-les com a bones i facilitar-ne la visualització sense tenir-ne certesa, ens pot jugar molt a la contra si darrera no hi ha cap solidesa ja que dona arguments per acusar de falsa qualsevol altra reivindicació laboral i, per tant, és important pels interessos de les treballadores que denuncien i fan piquets, no donar per bona qualsevol reivindicació i denuncia laboral sense tenir més informació al respecte.
Finalment és important, encara que ens pugui no agradar quan sentim malestar emocional perquè hem sigut víctimes, acceptar que qualsevol patró, per mal que ens hagi pogut causar, té dret a defensar-se. Si no fos així estaríem creant un sistema de justícia paral·lela més semblant a una caça de bruixes que als principis que hauria de tenir una comunitat revolucionària. I aquesta defensa passa en primer lloc per donar-li opció a fer-ho, és a dir, fer-lo coneixedor dels fets de que se l’acusa i portant les reivindicacions per vies que evitin l’escarni i el piquet abans que en pugui ser coneixedor.
En conclusió és important limitar de manera molt restrictiva les atribucions dels protocols antiexplotació de les comunitats per evitar un sistema de justícia paral·lel a la justícia formal i, en qualsevol cas, posar eines al servei de les treballadores que pateixen agressions patronals delictives i reflexionar com volem actuar davant situacions d’agressions patronals no delictives per no caure en contradiccions i arbitrarietats sobre la seva gestió perquè no podem exigir un sistema legal/penal que rehabiliti i basar les nostres reivindicacions en la venjança desfermada i incommensurable.